dimecres, 14 de desembre del 2016

Papallonades firals: Tona i Berga

Els promotors de Papilio continuen la seva migració per diferents fires de jocs de la Catalunya central. En aquests dos capítols hi ha hagut retrobaments, acompanyants entusiastes i bones perspectives naturalistes. I n'hi haurà més...


Tona, 27 de novembre

Enguany hem repetit a Tona, una fira que ja és un clàssic per a famílies, creadors de jocs i joguines, jugadors i jogueters. Tot i que se celebra en un pavelló allunyat del centre del poble, l’afluència de gent és remarcable i la
procedència també és molt diversa. Per a nosaltres ha estat una bona oportunitat per continuar difonent el joc de les papallones, promoure una vegada més la idea de l’aspecte naturalista i didàctic en el món dels jocs i, en definitiva, per jugar una estona al nostre joc i a algun altre...

Entre els participants, ens hem retrobat amb alguns coneguts, com el mestre de GDM i la senyoreta Artijoc, i també amb cares noves, com els companys de Mont Taber, que si vols t’ensenyen trucs i subterfugis de lladregots, i un noi que no sé què ens explicava sobre el Big Bang, fenomen que anirem observant en la distància, no fos cas que prenguéssim mal.


Berga, 6 de desembre

L’any passat els vem fer un lleig malgrat convidar-nos. Aquest 2016 no hi podíem faltar. I ha valgut la pena. Diferents carpes distribuïdes al llarg del passeig de la Indústria, paradetes diverses, públic familiar per a tots els gustos i la possibilitat de jugar a tota mena de jocs: de construcció, futbol-botó, castellers... i papallones, òbviament.


Podem constatar que el caràcter bergadà és amè i juganer. A la carpa de jocs per ensenyar, jugadors i jugadores campaven lliures i amb bona predisposició. També constatem l’esperit lúdic, dedicació i companyonia dels voluntaris i l’organització. Tornem a casa amb un bon regust i amb uns quants contactes a la comarca, aquí i allà.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

El Museu d'Història Natural de Londres, digitalitza les seves col·leccions de papallones

El Museu d'Història Natural de Londres, ha digitalizat la seva col.lecció de lepidòpters, es tracta de 8712000 espècimens en 80000 calaixos.Hi podem trobar les papallones de la Gran Bretanya així com les de tots els continents. Només cal que poseu el nom de l'espècie i trobareu les imatges digitalitzades de tots els exemplars amb que compti la col.lecció del museu.

http://www.nhm.ac.uk/our-science/collections/entomology-collections/lepidoptera-collections.html


Colias croceus

Descobreixen una nova espècie de papallona ibèrica

Científics de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) han descobert una nova espècie de papallona, Spialia rosae, endèmica de la península ibèrica. Es tracta d’un fet excepcional ja que a Europa no es descrivia cap espècie nova de papallona des del 1993. Ha passat desapercebuda tots aquests anys degut a que és una espècie críptica i no es pot diferenciar a simple vista de la seva espècie bessona, la Spialia sertorius.

Ja fa temps que els científics havien detectat l'existència d'aquestes dues espècies críptiques, ja que van descobrir diferències en l'ADN mitocondrial i en els hidrocarburs cuticulars, és a dir, l’olor que desprenen. La diferència en l'olor és imperceptible pels humans, però segurament és el que els permet distingir-se entre elles, fet molt important que evita que s'aparellin les dues espècies i donin descendència no fèrtil


El fet que va ajudar a treure'n l'entrellat va ser l'observació d'un exemplar de S. rosae per Sierra Nevada, els investigadors van adonar-se de que es parava a posar un ou en una rosa, fet  sorprenent perquè totes les altres spècies del gènere Spialia s’alimenten i posen els ous a unes plantes que s’anomenen pimpinelles. Arrel d’aquest descobriment, també es va poder entendre perquè S. rosae arriba a viure fins a gairebé 3.000 metres , més amunt que S. sertorius, ja que les seves plantes nutrícies, les roses, es troben en aquests indrets on no poden viure les pimpinelles.


De moment no hi ha dades suficients per saber si es tracta d’una espècie en perill d’extinció, però al ser un endemisme ibèric és important protegir-la. Se n’han trobat exemplars a Sierra Nevada, al Sistema Central, als Picos d’Europa,  i en alguns llocs dels Pirineus.

Podeu trobar el text complet de l'article a l'enllaç





 S. sertorius (esquerra) i S. rosae (dreta).
Autor: Juan Carlos Vicente

divendres, 23 de setembre del 2016

Les libèl·lules de Catalunya

L'editorial Brau edicions, ha publicat la primera monografia dedicada a les libèl·lules de Catalunya, aquesta obra ha estat possible gràcies a la tasca desinteressada del membres del grup Oxygastra durant més de 10 anys

Oxygastra, Grup d'Estudi dels Odonats a Catalunya, ha publicat  el resultat d'un treball de camp iniciat el 2003 i finalitzat el 2012, en el qual s'han prospectat 3484 quadrícules de 10 x 20 km del territori català, i s'han obtingut més de 34.400 registres útils. 

El llibre s'estructura en quatre apartats. En el primer s'exposen els antecedents històrics en l'estudi dels odonats a Catalunya, i detalla la metodologia utilitzada en l'elaboració del treball. A la segona part podem trobar les fitxes de les setanta espècies catalogades a Catalunya, amb mapes de distribució, detalls morfològics que faciliten la identificació de cada espècie, dades sobres la fenologia, etc., i a la tercera part es parla dels patrons de distribució de les libèl·lules a Catalunya, el seu estat de conservació  i les principals àrees d'interès per poder observar aquests insectes. El quart capítol conté un glossari de la terminologia utilitzada, una bibliografia bàsica i una llista sistemàtica de les espècies.




diumenge, 18 de setembre del 2016

Miniguia de papallones


L'editorial Alpina, ha publicat recentment una miniguia de natura dedicada a les papallones. La guia de camp ofereix les imatges i la descripció de més de 50 especies de papallones diürnes que podem trobar a Catalunya. Es tracta de la primera guia específica publicada a Catalunya que cita els noms comuns de les papallones en català. L'autor de la guia és Marià Pou Nadal, biòleg, i les fotografies són d'Anna Ribera Crusafont. A la guia, a més d'una descripció molt detallada de cada espècie, es descriuen altres aspectes de la biologia de la papallona, així com l'hàbitat i la distribució. Guia ideal per a principiants.




diumenge, 5 de juny del 2016

Guia fotogràfica d'aranyes de Montserrat i el el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de L'Obac

Si teniu curiositat per les aranyes i voleu aprendre a reconèixer les més comunes, no només de Montserrat i Sant Llorenç del Munt i la Serra de L'Obac, si no també de la Península Ibèrica, teniu la guia perfecte. Es tracta d'una llibre editat pel seu autor: Óscar Méndez, potser una de les poques persones, o l'única que s'ha dedicat a estudiar aquests animals durant més de 6 anys, en aquesta zona. A la guia podem trobar fotografies de més de 140 espècies de 42 famílies d'aranyes, moltes de les fotografies estan fetes de nit, ja que en alguns casos és quan l'aranya és més activa. Per a cada espècie hi ha una petita descripció i algunes dades sobre la seva biologia. Podeu trobar més informació a la seva web:


dilluns, 16 de maig del 2016

En un metro de bosque

"En un metro de bosque" és el llibre que ha escrit David George Haskell,biòleg i professor de la "University of the South of Tennesse" que ens transporta als boscos primaris de les montanyes de Tennesse que l'autor ha visitat periòdicament durant un any.
En un metro de bosque
A través del seu llibre, Haskell ens descriu com va canviant el bosc amb el pas de les estacions; assegut sempre a la mateixa pedra, ens explica històries increïbles sobre els ocells, les formigues, les diferents plantes que hi podem trobar, les seves adaptacions al fred...hi ha un capítol dedicat a una papallona nocturna que s'atura a la seva ma, un mascle, que s'entrenen durant més de mitja hora libant les sals que la pell excreta, sals que seran el seu regal de núpcies per la femella, nutrients indispensables per poder formar els ous.

Un llibre molt recomanable, per gaudir de la lectura i la natura al mateix temps.


dimecres, 4 de maig del 2016

Entrevistem Cannet jocs

Cannet jocs és una botiga de Santa Coloma de Farners. De fa un temps van apostar per promocionar el joc com a element cultural i de relació entre les persones. Fa temps que ens coneixem (amb una certa nostàlgia, podem dir que des de sempre), durant la campanya de Papilio ens van donar el seu suport,
i la simpatia és compartida, ves. Per això els fem una entrevista.

Fal·lera juganera
No es pot dir que sigueu una botiga ni tampoc venedors ambulants. A què us dediqueu? Des de quan? I per què ho feu?
Nosaltres vam començar ara fa tres estius amb tot l'enrenou dels jocs. Estem en un poble petit i, si ja en ciutats més grans encara molta gent no coneix els jocs de taula moderns, a casa nostra la primera feina havia de ser donar-los a conèixer. Per això hem intentat aprofitar totes les ocasions que hem tingut per “treure els jocs al carrer”. Som una botiga, però al final traiem els jocs perquè ens agrada i perquè veus que la gent s'ho passa bé, que hi ha un retorn positiu enorme. Llavors, home, intentem que un dia ens puguem guanyar la vida amb els jocs. Però mentrestant intentem disfrutar amb el que fem, amb el que aprenem i amb el que ensenyem.

Uneix famílies, és un pretext per compartir espais... Quin poder creieu que té el joc en les persones?
La primera vegada que algú descobreix aquell joc, modern o no, que l'apassiona, pel motiu que sigui, això és com una revelació personal, entendre que existeix un món enorme per disfrutar. Els exemples són tan dispars com diversitat de jocs hi ha: des del pare que et diu que mai s'hauria imaginat que jugar, i perdre, al Carrera de Tortugues amb la seva filla li hauria agradat tant, a la persona que es capbussa en un Dominion per trobar l'estratègia guanyadora o al grup de joves que disfruta amb un Dixit. El joc és consubstancial a les persones, forma part de l'aprenentatge, del bon viure... Moltes vegades només falta trobar el joc adequat.

Vosaltres promoveu el joc al carrer. Com funciona això? Per què creieu que funciona?

Més que promoure el joc al carrer, el que fem es treure els jocs al carrer, que és una mica diferent. I ho fem perquè en un prestatge criant pols no serveixen per res. El que passa és que, per exemple, un dia se'ns va ocórrer treure el Kubb a la plaça del poble. I va agradar tant i tant que ja portem dues edicions de la Lliga de Kubb de Farners de la Selva amb més de 60 persones implicades tot l'estiu jugant. És genial. I per què funciona? Suposo que és un repte personal, és divertit, estàs amb els col·legues, et piques amb els de l'altre equip...

Quins jocs tenen més acceptació? A què creieu que és degut?

Els tres jocs que més venem són el Dobble, el Fantasma Blitz i el Gobb'it: jocs ràpids, divertits, amb molt de pique, gairebé per a totes les edats... Però dir això és molt enganyós, perquè en realitat representen, els tres sumats, una porció força petita de tot el que venem. Venem molt de joc infantil, suposem que perquè la gent veu com a normal comprar jocs per als nens i nenes. En aquest sentit sí que costa més introduir adults en el joc. Però també és cert que cada cop hi ha més adults que juguen i que proven jocs.

Com veieu el panorama actual del joc de taula al nostre país? Com conviu amb els videojocs?
Hi ha un boom del joc de taula, es creen més jocs, s'obren botigues, es fan festivals i activitats a tot arreu..., s'introdueixen a les escoles... I això és bo, respon a canvis, crec que de fons, en la forma en què la gent es relaciona, buscant un oci de qualitat i recreant el gust de trobar-se fent coses interessants i divertides. I això no és incompatible amb el videojoc. De fet ens trobem constantment gent que et diu “ah, jo jugo a l'Aventureros per Internet” i es compren un altre joc. El videojoc també és una creació cultural que pot ser molt potent. Ara, com també passa amb els jocs de taula, pot ser una tonteria o d'una qualitat ínfima. El que ens intriga és on anirà a parar l'evolució de les coses veient els microfinançaments, els print and play o les impressores 3D. Perquè quan algú descobreix o redescobreix el plaer de jugar ja no se n'oblida. Però el mercat dels jocs de taula pot acabar prenent moltes formes.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Pseudopapallona juràsica


El descobriment de 20 fòssils en bon estat de conservació d'un insecte similar a una papallona en els dipòsits d'una antic llac al nord-est de la xina i est del Kazakhstan, ha permès el descobriment d'un gènere extingit, Kalligrammatid, Oregramma illecebrosa, que no va evolucionar cap a les papallones modernes.

Aquest insecte va viure a la Terra quan encara no hi havia flors que poguessin proporcionar nèctar i pol·len, però aquest fòssil de 170 milions d'anys era molt similar a les papallones que van aparèixer molt més tard a en la història de la terra.

Aquesta pseudopapallona visitava les plantes amb òrgans reproductius que segregaven pol·len i nèctar, encara que no fossin flors com les coneixem actualment, molt abans que apareguessin els primers avantpassats de les papallones actuals.

Aquest és un exemple més del que es coneix com a evolució convergent, on espècies distants filogenèticament, evolucionen independentment per acabar tenint característiques similars.

L'insecte tenia també uns pèls a les potes, on es podia enganxar el pol·len de les plantes i ser transportat per fecundar altres exemplars,en  un sistema de pol·linització similar al que tenen les flors actuals.

Però encara tenien un altre tret en comú amb les papallones modernes: un dibuix a les seves ales que simula un parell d'ulls, sistema de defensa que trobem en algunes de les papallones actuals.

Curiosament, quan aquests insectes es van extingir ara fa 100 milions d'anys amb l'aparició de les papallones modernes, van haver de passar 50 milions d'anys fins que l'evolució va donar insectes que complissin aquesta funció: les papallones modernes. 


Podeu llegir l'article sencer al següent enllaç:


http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/283/1824/20152893

diumenge, 10 d’abril del 2016

Blog: Bichos y plantas de León

En aquest blog podem trobar molta informació sobre taxonomia, tant pel que fa a papallones, com a altres famílies d'insectes. De cada espècie podem trobar tot un conjunt  de fotografies, així com la descripció de l'espècie, i algunes altres curiositats sobre l'etimologia del seu nom o la seva ecologia.

http://javibichos.blogspot.com.es/p/clasificadas.html

dimarts, 29 de març del 2016

Blog per apendre a identificar papallones


Mariposas y orugas (Volvoretas e eirugas)En aquest blog torbareu molta informació sobre com identificar diferents espècies de papallones, especialment remarcable són aquelles entrades que ens ajuden a diferenciar dues papallones que són molt semblant. També hi ha algun article sobre comportament de les papallones, estratègies de defensa, etc. Un pou de ciència!

http://mariposasyorugas.blogspot.com.es/p/presentacion.html

dissabte, 12 de març del 2016

La dispersió, costos i beneficis

Algunes espècies de papallones tenen tendència a la dispersió, altres en canvi són sedentàries i es mouen en un radi molt petit al llarg de tota la seva vida. Què és el mou les papallones a dispersar-se a allunyar-se del seu lloc de naixement? Quins costos i beneficis té aquesta estratègia per a les papallones?

Factors que promouen la dispersió:
. Evitar la competència entre els individus de la mateixa espècie
. Evitar la consanguinitat en una població de papallones
. Canvis en l'hàbitat: l'hàbitat on ha nascut la papallona pot canviar al llarg del'any i això pot provocar que no trobin aliment o lloc on pondre els ous en el cas de les femelles. Aquelles espècies de papallones que viuen en hàbitats estables al llarg de l'any i  que  s'alimenten de parts dels arbres o arbustos, tenen una taxa de migració més baixa que aquelles que s'alimenten de plantes amb una vida més curta (estatge herbaci).
. Alta densitat de població: les papallones experimenten una taxa de dispersió més alta a mesura que la seva població augmenta
. Qualitat de l'hàbitat: la recerca per una zona amb més recursos tròfics i zones on pondre els ous mou les papallones a dispersar-se del seu lloc d'origen.
. Presència de depredadors i malalties (encara poc estudiat).

Costos de la dispersió

Tot i que, com hem vist, la dispersió de les poblacions de papallones té uns avantatges, aquesta estratègia no està exempta de riscos i només una petita part d'una població es dispersa:

. Els individus que es dispersen necessiten invertir certa energia per aconseguir una bona capacitat de vol (ales grans i força muscular) . L'esforç invertit en la dispersió implica també un desgast, provocant una reducció de l'esperança de vida de la papallona. El temps invertit en la dispersió, provoca a la vegada, una reducció del temps efectiu invertit en la reproducció.

. El cost més gran és el risc de fracàs: mort de l'individu durant el viatge: risc de depredació o impossibilitat de trobar plantes nutrícies durant el viatge,  o impossibilitat de trobar un lloc on reproduir-se després de la dispersió. 

En algunes espècies es produeix un efecte barrera si hi ha una discontinuïtat en l'hàbitat que els impedeix continuar el seu viatge i els fa retornar al seu lloc d'origen. Per exemple hi ha papallones que són reticents a travessar zones forestals, seria el cas de papallones que viuen en medis oberts com la Parnassius mnemosyne o l'Apanthopus hyperantus (Papallona dels ullets). En altres casos, els espais oberts poden actuar com a barrera, seria el cas de papallones de medis forestals com la Melitaea athalia. Altres estructures del paisatge, per exemple el riu, poder actuar com a corredors biològics i ser freqüentats per algunes espècies de papallones en dispersió. 

Mascles i femelles tenen raons diferents per dispersar-se: en el cas dels mascles la principal raó per dispersar-se és trobar femella. Les femelles en canvi, han de considerar també el fet d'haver de pondre els ous en zones que garanteixin la supervivència de la següent generació. Les femelles es dispersen després de la còpula, per evitar la consanguinitat i també els mascles assetjadors, algunes espècies posen els ous en diferents indrets, per evitar la competència entre els seus descendents.

Font: Ecology of butterflies in Europe



diumenge, 7 de febrer del 2016

Variacions en les poblacions de papallones

L'estructura de la població d'una espècie és la manera com els individus estan distribuïts en l'espai i el grau en que les poblacions estan vinculades a l'emigració i a d'immigració.

La dinàmica de poblacions descriu com el nombre d'individus d'una espècie canvia amb el temps. Els ecòlegs sempre han estat interessats en saber com les poblacions responen a les fluctuacions en els recursos, els enemics naturals, i les condicions ambientals. Aquest tipus d'informació és necessària per a la gestió i conservació de les papallones. Es necessari conèixer si les poblacions d'un indret determinat creixen o decreixen, persisteixen o s'extingeixen o si colonitzen altres àrees.

La població d'una espècie de papallona pot regular-se per diferents mecanismes

Densitat: les taxa de creixement en una població és alta en el cas de que la densitat sigui baixa i pel contrari, la taxa de creixement és baixa quan la densitat és alta. Aquest patró és dóna si per exemple una població ha sofert una important , mortalitat, o bé hi ha hagut una baixa taxa de naixements o una forta onada de migració o emigració.

Blanca de la col
Limitació de recursos: la disponibilitat de recursos és un factor important a l'hora de determinar la població d'una espècie de papallones. Sovint la limitació no està tant en la presència de la planta hoste, com en que aquesta planta es trobi en el lloc adient on la papallona pugui deixar els ous i l'eruga pugui alimentar-se.

Sovint les erugues hostatjades en una mateixa planta competeixen pels recursos, per exemple en l'espècie Antocharis cardamine , l'Aurora, la papallona pon un ou en cada flor de la seva planta hoste, crucíferes, les larves són caníbals i per tant les papallones eviten posar ous en flors on ja n'hi ha. Així, el nombre d'ous dipositat per una femella d'aquesta espècie, està limitat pel nombre de flors de crucíferes d'una àrea.

Enemics naturals: els depredadors, els paràsits i els agents patògens són també reguladors de les poblacions de papallones. Diferents enemics naturals afecten diferents estadis del cicle de vida de les papallones, normalment els paràsits actuen a les primeres fases del desenvolupament, sobretot la larvària, mentre que els depredadors actuen a les fases més avançades del cicle.

Condicions climàtiques: el clima pot afectar la dinàmica de poblacions d'una manera directe: causant la mort de les larves per gelades fora de temps, inundacions, mal temps durant l'època de posta. El clima també por afectar indirectament alterant les relacions amb altres espècies, per exemple, es coneix que la segona generació de la papallona Aglais urticae, la Papallona de les ortigues, és més abundant en anys plujosos durant els mesos de juny i maig perquè el creixement de les larves és més alt degut al contingut més alt en aigua i nitrogen de la planta nutrícia,

Font: Ecology of butterflies in Europe

dissabte, 30 de gener del 2016

Les papallones prenen el sol

Termoregulació i ús de l'hàbitat

Les papallones depenen fortament del la meteorologia i del clima en tots els aspectes de la seva ecologia. La temperatura corporal de les papallones ve determinada per la temperatura de l'aire, la velocitat del vent i la irradiació solar. Les papallones poden regular la seva temperatura corporal escollint el seu micro-hàbitat o bé escalfant-se amb el sol.

Canviant l'orientació del cos respecte el sol i modificant l'angle d'obertura de les ales, la papallona modifica l'àrea del seu cos exposada al sol i la quantitat de radiació solar rebuda. La mida del cos, el color del cos i de les ales i la presència de pèls, influeixen en les propietats tèrmiques de les papallones.

La coloració del cos influeix en la velocitat en la que la papallona s'escalfa, sent els individus més foscs els més ràpids. La mida de la papallona també té influència en la velocitat d'escalfament i refredament, però és un tema que encara cal estudiar amb més profunditat. La presència de pèls en el cos, també contribueix a regular la temperatura.

Algunes papallones, poques entre les diürnes, poden generar escalfor de manera endotèrmica gràcies a la seva activitat metabòlica, fent vibrar els ales, com a preescalfament abans d'iniciar el vol. Aquest comportament es coneix en les papallones Atalanta i Paó de dia.

Les papallones poden regular la seva temperatura escalfant-se amb el sol de quatre maneres diferents i això és característic de cada espècie, mentre que totes tenen la mateixa manera d'evitar la calor: plegant les ales i orientant l'eix longitudinal del cos paral·lel al sol.

Escalfament Dorsal: Les papallones tenen les ales obertes 180º i la cara dorsal de les ales i el cos exposada al sol. La regulació de la temperatura s'aconsegueix obrint i tancant les ales. Una variació d'aquest mode d'escalfament es dóna en els hespèrids; en aquest cas les ales posteriors estan totalment obertes mentre que les anteriors estan només mig obertes. 

Quan les ales es mantenen obertes, l'aire escalfat per les ales i el cos pot acumular-se sota les ales i reduir la pèrdua de calor per convecció. Si les ales estan en contacte amb el substrat, també es redueix la pèrdua de calor per convecció. 

En algunes papallones la posició de l'abdomen pot variar esposant-se al sol per sobre les ales si la temperatura ambient és baixa, o bé amagant-se sota les ales si la temperatura és baixa. L'Argentada comuna, estira les les potes i aixeca el seu cos per baixar la temperatura corporal.

Escalfament corporal: pot considerar-se un cas especial d'escalfament dorsal, la posició del cos és similar però les ales només s'obren lleugerament, menys de 10º.  En aquest cas les ales contribueixen poc a la temperatura final i és el cos qui absorbeix directament la radiació solar. Aquest comportament es pot observar en els licènids.

Escalfament per reflexió de la llum solar: en aquest cas la cara dorsal del cos està orientada cap al sol i les ales estan típicament obertes només entre 10º i 60º. Aquest és el comportament típic dels pièrids, que tenen les ales amb molta àrea de color blanc que reflecteixen la radiació solar cap al cos i les zones basals de les ales de color més fosc (melàniques).

Escalfament lateral: en aquest cas, les ales no s'obren, la part lateral del cos i la cara ventral de les ales estan orientades perpendicularment al sol. La calor és absorbida per la part del cos exposada al sol i també per la part basal de les ales i conduïda fins al tòrax. Les papallones del gènere colias fan girar el seu cos buscant una orientació perpendicular o paral·lela al sol a mesura que la seva temperatura corporal augmenta. S'ha observat que  la papallona Faune lleonat (Hipparchia semele) disposa les ales plegades contra el terra a temperatures baixes, mentre que quan les temperatures són elevades aixeca les ales per evitar el contacte amb el terra calent. Aquest tipus d'escalfament es dóna en els gèneres Colias, Gonepterix, Leptidea, Callophrys, Satyrium, coenonimpha, Hipparchia i Brintesia.

El punt que les papallones escullen per escalfar-se amb el sol també influeix en la seva temperatura corporal, per exemple el Faune lleonat, pot escollir descansar sobre els liquens del bosc o sobre la sorra, en funció de la temperatura ambient. La Margera comuna, utilitza l'ombra d'esquerdes per descansar si la temperatura ambient puja.

Les papallones necessiten una temperatura corporal  òptima per volar d'entre 33 i 38ºC, com que en volar la temperatura corporal baixa, la papallona s'ha d'aturar periòdicament per tornar-se a escalfar. Les papallones també han d'aturar la seva activitat si la temperatura ambient és molt alta.  Algunes papallones com les del gènera Leptidia, poden volar a temperatures més baixes perquè bateguen les ales més lentament.
Brintesia circe, Bruixa

La temperatura també influeix en la fecunditat de les femelles tant pel que fa al temps necessari per la maduració dels ous, com al temps que poden dedicar a pondre els ous, a temperatures més baixes, menys fecunditat.

Font: Ecology of Butterflies i Europe

dissabte, 23 de gener del 2016

L'alimentació de les erugues

Hi ha un estudi que ha recopilat tota la informació que hi ha publicada en articles, llibres, etc., referent a l'alimentació de les erugues a nivell europeu. En total s'han revisat uns 120 documents, i de 348 espècies estudiades, que representen el 765 de totes les espècies europees, s'han identificat 2.283 plantes nutrícies.
Les erugues són normalment especialistes i selectives en l'ús de les plantes per alimentar-se. Hi ha diferents graus d'especialització:

- Espècies monòfagues: s'alimenten d'una única espècie de planta
- Espècies oligòfagues: s'alimenten de diverses espècies de plantes d'un mateix gènere o família.
- Espècies polífagues: s'alimenten de diferents espècies de diferents gèneres.

Alimentar-se de diferents plantes però dins d'un mateix gènere és predominant entre els licènids (blavetes) i els papiliònids. En canvi, entre els hespèrids, els pièrids i els nimfàlids, la tendència és alimentar-se de diferents espècies dins d'una mateixa família. El percentatge d'espècies de papallones que s'alimenten de més dues famílies diferents a Europa és inferior al 5 %.

Components de les plantes i creixement de les larves

El nitrogen, els carbohidrats i l'aigua són crucials per al creixement de les larves. L'eficiència de les larves en acumular proteïnes és important, ja que les papallones adultes  s'alimenten bàsicament  de nèctar (carbohidrats).  Les larves que passen l'hivern necessiten també lípids per superar el fred. L'alimentació de la larva és responsable també de l'acumulació del material per a la transformació en adult i també per a la formació dels ous. L'alimentació de la larva és, doncs, en gran part responsable del potencial reproductor de l'adult.

Les plantes contenen uns metabolits secundaris que són responsables de la identificació, l'acceptació de la planta hoste per part de la papallona. Aquestes substàncies són alcohols, amines, compostos fenòlics, terpenoides, àcids orgànics i lípids. Algunes d'aquestes substàncies són tòxiques fins i tot per a la mateixa planta i estan confinats en vaquoles o receptacles especials o bé adquireixen la seva forma activa només per respondre a danys en els teixits. L'acceptació de la planta per part de la papallona en el moment de posar els ous, depèn de la combinació de diverses d'aquestes substàncies i de diferents estímuls químics.

Algunes d'aquestes substàncies són emmagatzemades per la larva i utilitzades posteriorment transformades en pigments o feromones, per exemple.

Les erugues poden manipular les seves plantes hoste per contrastar les seves defenses. Per exemple, la papallona monarca talla les venes de les fulles de les quals s'alimenten per reduir el flux de làtex tòxic que transporten.

Algunes larves poden ser agressives en presència d'altres larves de la mateixa espècie. Les larves de la papallona zebrada aranesa (Iphiclides podalirius) utilitzen diferents fulles per descansar i per alimentar-se; per desplaçar-se utilitzen camins de seda que fan elles mateixes amb una olor característica que els ajuda a trobar el camí entre les fulles, evitant, i fins i tot atacant, altres erugues de la mateixa espècie.
La majoria de les larves tenen activitat diürna, tot i que algunes com els satírids són diürnes en els primers estadis larvaris i nocturnes en els darrers.

Font: Ecology of Butterflies i Europe

divendres, 15 de gener del 2016

Papallona de l'any

Fins al 24 de gener teniu temps de triar la papallona de l'any gràcies a una iniciativa de l'associació Zerynthia, dedicada a la difusió del món de les papallones.
Pots votar a la seva web:

https://docs.google.com/forms/d/10QI3hOpPBJlW_KmREYLXVqZ2ZweaqPyxT9xFtJVPYhY/formResponse










diumenge, 10 de gener del 2016

L'ovoposició

La tria, per part de la femella, del lloc on dipositar els ous és una activitat clau, ja que aquest indret ha de proporcionar, a la vegada, aliment en forma de planta nutrícia en prou quantitat i qualitat i un microhàbitat adequat (clima, baixa exposició als depredadors i paràsits). Aquesta tria per part de la femella engloba 4 fases: hàbitat, microhàbitat, planta nutrícia, part de la planta nutrícia.

Les femelles tenen en el seu cos les potes, les antenes, l'espiritrompa i l'oviscapte, uns òrgans quimioreceptors sensibles a unes substàncies químiques presents a la superfície de les plantes; la papallona detecta aquests compostos, que són volàtils, quan sobrevola la planta, abans d'aterrar-hi. Una vegada sobre la planta, l'acceptació o no dependrà de la reacció a aquestes substàncies químiques.

D'entrada les femelles trien les plantes hoste per la seva mida —una planta més gran representa més aliment per a les larves—, tot i que hi algunes espècies de papallones que poden adaptar el nombre d'ous que dipositen en una planta a la seva mida. Les femelles també eviten les plantes que puguin tenir paràsits que afectin les seves larves, i seleccionen plantes amb altes concentracions de substàncies que eviten els paràsits.

Una mateixa planta pot hostatjar diverses larves d'una mateixa espècie o, fins i tot, de diferents espècies sense gaires problemes. Si les plantes estan sobrepoblades, es poden donar casos de canibalisme entre les larves, ja sigui entre una mateixa espècie, o entre espècies diferents. Algunes espècies utilitzen unes feromones dissuasives per a altres espècies; això es coneix per l'espècie Aurora (Anthocharis cardamine).

Escollint el microhàbitat 

Les condicions microclimàtiques de temperatura i humitat influeixen en la supervivència i desenvolupament dels ous, per això, les femelles trien molt bé les condicions dels indrets on ponen els ous.

Les femelles trien els llocs basant-se en determinats factors, com el pendent del sòl, l'orientació, l'alçada de la vegetació, etc. Aquests requeriments són diferents per a cada espècie i dins d'una mateixa espècie també varien en funció de l'estació de l'any i de la latitud.

Formes d'ovoposició

Les femelles poden pondre els ous en diferents parts de les plantes; a Europa molt poques són endofítiques; en aquest cas, els ous no estan injectats dins la planta, sinó que és la larva qui penetra dins del substrat. 

El més freqüent és que els ous siguin dipositats sobre la planta nutrícia; en el cas de les espècies que hivernen en aquest estadi, els ous són dipositats sobre parts de la planta no comestibles. Algunes espècies deixen caure els ous sobre la vegetació (generalment prats de gramínies) des d'un punt una mica més elevat, aquest sistema és molt menys selectiu.

Les parts de la planta que utilitzen més les papallones europees són:

- Flors, fruits, brots, capolls
- Fulles, la majoria d'espècies
- Parts no comestibles: parts mortes, pansides o
Ous de blanca de la col
esclerificades 
- Altres materials diferents de la planta hoste

Les papallones que ponen els ous a les parts més nutritives de les plantes tenen ous que es desenvolupen més ràpidament i tenen larves que comencen a menjar després de l'eclosió. En canvi, si els ous es dipositen en parts no comestibles, o bé el substrat serveix de suport per a un desenvolupament de l'ou (ous que entren en diapausa, o ous en què la larva es desenvolupa en el seu primer estadi dins l'ou) o bé el període de creixement de la larva és més llarg,

Algunes espècies ponen els ous en grups de fins a 500, tot i que aquest fenomen és relativament rar entre les papallones, només un 11 % de les papallones diürnes a Europa ho fan. Les espècies dels gèneres Aporia, Pieris, Aglais, Arashnia, Nymphalis, Melitaea i Euphydryas ponen els ous en grups de fins a 500. Algunes espècies del grup Thymelicus ponen els ous en grups de menys de 10. Altres espècies ponen els ous en solitari o bé en grups de menys de 10, per exemple, els gèneres Zerynthia, Hamearis, Lycaena i Satyrium.

Els avantatges de pondre els ous en grup, fent nius de seda, són: una millor defensa contra els depredadors i els paràsits i una protecció contra les condicions climatològiques adverses (per exemple, dessecació).


Font: Ecology of butterflies i Europe