dissabte, 30 de gener del 2016

Les papallones prenen el sol

Termoregulació i ús de l'hàbitat

Les papallones depenen fortament del la meteorologia i del clima en tots els aspectes de la seva ecologia. La temperatura corporal de les papallones ve determinada per la temperatura de l'aire, la velocitat del vent i la irradiació solar. Les papallones poden regular la seva temperatura corporal escollint el seu micro-hàbitat o bé escalfant-se amb el sol.

Canviant l'orientació del cos respecte el sol i modificant l'angle d'obertura de les ales, la papallona modifica l'àrea del seu cos exposada al sol i la quantitat de radiació solar rebuda. La mida del cos, el color del cos i de les ales i la presència de pèls, influeixen en les propietats tèrmiques de les papallones.

La coloració del cos influeix en la velocitat en la que la papallona s'escalfa, sent els individus més foscs els més ràpids. La mida de la papallona també té influència en la velocitat d'escalfament i refredament, però és un tema que encara cal estudiar amb més profunditat. La presència de pèls en el cos, també contribueix a regular la temperatura.

Algunes papallones, poques entre les diürnes, poden generar escalfor de manera endotèrmica gràcies a la seva activitat metabòlica, fent vibrar els ales, com a preescalfament abans d'iniciar el vol. Aquest comportament es coneix en les papallones Atalanta i Paó de dia.

Les papallones poden regular la seva temperatura escalfant-se amb el sol de quatre maneres diferents i això és característic de cada espècie, mentre que totes tenen la mateixa manera d'evitar la calor: plegant les ales i orientant l'eix longitudinal del cos paral·lel al sol.

Escalfament Dorsal: Les papallones tenen les ales obertes 180º i la cara dorsal de les ales i el cos exposada al sol. La regulació de la temperatura s'aconsegueix obrint i tancant les ales. Una variació d'aquest mode d'escalfament es dóna en els hespèrids; en aquest cas les ales posteriors estan totalment obertes mentre que les anteriors estan només mig obertes. 

Quan les ales es mantenen obertes, l'aire escalfat per les ales i el cos pot acumular-se sota les ales i reduir la pèrdua de calor per convecció. Si les ales estan en contacte amb el substrat, també es redueix la pèrdua de calor per convecció. 

En algunes papallones la posició de l'abdomen pot variar esposant-se al sol per sobre les ales si la temperatura ambient és baixa, o bé amagant-se sota les ales si la temperatura és baixa. L'Argentada comuna, estira les les potes i aixeca el seu cos per baixar la temperatura corporal.

Escalfament corporal: pot considerar-se un cas especial d'escalfament dorsal, la posició del cos és similar però les ales només s'obren lleugerament, menys de 10º.  En aquest cas les ales contribueixen poc a la temperatura final i és el cos qui absorbeix directament la radiació solar. Aquest comportament es pot observar en els licènids.

Escalfament per reflexió de la llum solar: en aquest cas la cara dorsal del cos està orientada cap al sol i les ales estan típicament obertes només entre 10º i 60º. Aquest és el comportament típic dels pièrids, que tenen les ales amb molta àrea de color blanc que reflecteixen la radiació solar cap al cos i les zones basals de les ales de color més fosc (melàniques).

Escalfament lateral: en aquest cas, les ales no s'obren, la part lateral del cos i la cara ventral de les ales estan orientades perpendicularment al sol. La calor és absorbida per la part del cos exposada al sol i també per la part basal de les ales i conduïda fins al tòrax. Les papallones del gènere colias fan girar el seu cos buscant una orientació perpendicular o paral·lela al sol a mesura que la seva temperatura corporal augmenta. S'ha observat que  la papallona Faune lleonat (Hipparchia semele) disposa les ales plegades contra el terra a temperatures baixes, mentre que quan les temperatures són elevades aixeca les ales per evitar el contacte amb el terra calent. Aquest tipus d'escalfament es dóna en els gèneres Colias, Gonepterix, Leptidea, Callophrys, Satyrium, coenonimpha, Hipparchia i Brintesia.

El punt que les papallones escullen per escalfar-se amb el sol també influeix en la seva temperatura corporal, per exemple el Faune lleonat, pot escollir descansar sobre els liquens del bosc o sobre la sorra, en funció de la temperatura ambient. La Margera comuna, utilitza l'ombra d'esquerdes per descansar si la temperatura ambient puja.

Les papallones necessiten una temperatura corporal  òptima per volar d'entre 33 i 38ºC, com que en volar la temperatura corporal baixa, la papallona s'ha d'aturar periòdicament per tornar-se a escalfar. Les papallones també han d'aturar la seva activitat si la temperatura ambient és molt alta.  Algunes papallones com les del gènera Leptidia, poden volar a temperatures més baixes perquè bateguen les ales més lentament.
Brintesia circe, Bruixa

La temperatura també influeix en la fecunditat de les femelles tant pel que fa al temps necessari per la maduració dels ous, com al temps que poden dedicar a pondre els ous, a temperatures més baixes, menys fecunditat.

Font: Ecology of Butterflies i Europe

dissabte, 23 de gener del 2016

L'alimentació de les erugues

Hi ha un estudi que ha recopilat tota la informació que hi ha publicada en articles, llibres, etc., referent a l'alimentació de les erugues a nivell europeu. En total s'han revisat uns 120 documents, i de 348 espècies estudiades, que representen el 765 de totes les espècies europees, s'han identificat 2.283 plantes nutrícies.
Les erugues són normalment especialistes i selectives en l'ús de les plantes per alimentar-se. Hi ha diferents graus d'especialització:

- Espècies monòfagues: s'alimenten d'una única espècie de planta
- Espècies oligòfagues: s'alimenten de diverses espècies de plantes d'un mateix gènere o família.
- Espècies polífagues: s'alimenten de diferents espècies de diferents gèneres.

Alimentar-se de diferents plantes però dins d'un mateix gènere és predominant entre els licènids (blavetes) i els papiliònids. En canvi, entre els hespèrids, els pièrids i els nimfàlids, la tendència és alimentar-se de diferents espècies dins d'una mateixa família. El percentatge d'espècies de papallones que s'alimenten de més dues famílies diferents a Europa és inferior al 5 %.

Components de les plantes i creixement de les larves

El nitrogen, els carbohidrats i l'aigua són crucials per al creixement de les larves. L'eficiència de les larves en acumular proteïnes és important, ja que les papallones adultes  s'alimenten bàsicament  de nèctar (carbohidrats).  Les larves que passen l'hivern necessiten també lípids per superar el fred. L'alimentació de la larva és responsable també de l'acumulació del material per a la transformació en adult i també per a la formació dels ous. L'alimentació de la larva és, doncs, en gran part responsable del potencial reproductor de l'adult.

Les plantes contenen uns metabolits secundaris que són responsables de la identificació, l'acceptació de la planta hoste per part de la papallona. Aquestes substàncies són alcohols, amines, compostos fenòlics, terpenoides, àcids orgànics i lípids. Algunes d'aquestes substàncies són tòxiques fins i tot per a la mateixa planta i estan confinats en vaquoles o receptacles especials o bé adquireixen la seva forma activa només per respondre a danys en els teixits. L'acceptació de la planta per part de la papallona en el moment de posar els ous, depèn de la combinació de diverses d'aquestes substàncies i de diferents estímuls químics.

Algunes d'aquestes substàncies són emmagatzemades per la larva i utilitzades posteriorment transformades en pigments o feromones, per exemple.

Les erugues poden manipular les seves plantes hoste per contrastar les seves defenses. Per exemple, la papallona monarca talla les venes de les fulles de les quals s'alimenten per reduir el flux de làtex tòxic que transporten.

Algunes larves poden ser agressives en presència d'altres larves de la mateixa espècie. Les larves de la papallona zebrada aranesa (Iphiclides podalirius) utilitzen diferents fulles per descansar i per alimentar-se; per desplaçar-se utilitzen camins de seda que fan elles mateixes amb una olor característica que els ajuda a trobar el camí entre les fulles, evitant, i fins i tot atacant, altres erugues de la mateixa espècie.
La majoria de les larves tenen activitat diürna, tot i que algunes com els satírids són diürnes en els primers estadis larvaris i nocturnes en els darrers.

Font: Ecology of Butterflies i Europe

divendres, 15 de gener del 2016

Papallona de l'any

Fins al 24 de gener teniu temps de triar la papallona de l'any gràcies a una iniciativa de l'associació Zerynthia, dedicada a la difusió del món de les papallones.
Pots votar a la seva web:

https://docs.google.com/forms/d/10QI3hOpPBJlW_KmREYLXVqZ2ZweaqPyxT9xFtJVPYhY/formResponse










diumenge, 10 de gener del 2016

L'ovoposició

La tria, per part de la femella, del lloc on dipositar els ous és una activitat clau, ja que aquest indret ha de proporcionar, a la vegada, aliment en forma de planta nutrícia en prou quantitat i qualitat i un microhàbitat adequat (clima, baixa exposició als depredadors i paràsits). Aquesta tria per part de la femella engloba 4 fases: hàbitat, microhàbitat, planta nutrícia, part de la planta nutrícia.

Les femelles tenen en el seu cos les potes, les antenes, l'espiritrompa i l'oviscapte, uns òrgans quimioreceptors sensibles a unes substàncies químiques presents a la superfície de les plantes; la papallona detecta aquests compostos, que són volàtils, quan sobrevola la planta, abans d'aterrar-hi. Una vegada sobre la planta, l'acceptació o no dependrà de la reacció a aquestes substàncies químiques.

D'entrada les femelles trien les plantes hoste per la seva mida —una planta més gran representa més aliment per a les larves—, tot i que hi algunes espècies de papallones que poden adaptar el nombre d'ous que dipositen en una planta a la seva mida. Les femelles també eviten les plantes que puguin tenir paràsits que afectin les seves larves, i seleccionen plantes amb altes concentracions de substàncies que eviten els paràsits.

Una mateixa planta pot hostatjar diverses larves d'una mateixa espècie o, fins i tot, de diferents espècies sense gaires problemes. Si les plantes estan sobrepoblades, es poden donar casos de canibalisme entre les larves, ja sigui entre una mateixa espècie, o entre espècies diferents. Algunes espècies utilitzen unes feromones dissuasives per a altres espècies; això es coneix per l'espècie Aurora (Anthocharis cardamine).

Escollint el microhàbitat 

Les condicions microclimàtiques de temperatura i humitat influeixen en la supervivència i desenvolupament dels ous, per això, les femelles trien molt bé les condicions dels indrets on ponen els ous.

Les femelles trien els llocs basant-se en determinats factors, com el pendent del sòl, l'orientació, l'alçada de la vegetació, etc. Aquests requeriments són diferents per a cada espècie i dins d'una mateixa espècie també varien en funció de l'estació de l'any i de la latitud.

Formes d'ovoposició

Les femelles poden pondre els ous en diferents parts de les plantes; a Europa molt poques són endofítiques; en aquest cas, els ous no estan injectats dins la planta, sinó que és la larva qui penetra dins del substrat. 

El més freqüent és que els ous siguin dipositats sobre la planta nutrícia; en el cas de les espècies que hivernen en aquest estadi, els ous són dipositats sobre parts de la planta no comestibles. Algunes espècies deixen caure els ous sobre la vegetació (generalment prats de gramínies) des d'un punt una mica més elevat, aquest sistema és molt menys selectiu.

Les parts de la planta que utilitzen més les papallones europees són:

- Flors, fruits, brots, capolls
- Fulles, la majoria d'espècies
- Parts no comestibles: parts mortes, pansides o
Ous de blanca de la col
esclerificades 
- Altres materials diferents de la planta hoste

Les papallones que ponen els ous a les parts més nutritives de les plantes tenen ous que es desenvolupen més ràpidament i tenen larves que comencen a menjar després de l'eclosió. En canvi, si els ous es dipositen en parts no comestibles, o bé el substrat serveix de suport per a un desenvolupament de l'ou (ous que entren en diapausa, o ous en què la larva es desenvolupa en el seu primer estadi dins l'ou) o bé el període de creixement de la larva és més llarg,

Algunes espècies ponen els ous en grups de fins a 500, tot i que aquest fenomen és relativament rar entre les papallones, només un 11 % de les papallones diürnes a Europa ho fan. Les espècies dels gèneres Aporia, Pieris, Aglais, Arashnia, Nymphalis, Melitaea i Euphydryas ponen els ous en grups de fins a 500. Algunes espècies del grup Thymelicus ponen els ous en grups de menys de 10. Altres espècies ponen els ous en solitari o bé en grups de menys de 10, per exemple, els gèneres Zerynthia, Hamearis, Lycaena i Satyrium.

Els avantatges de pondre els ous en grup, fent nius de seda, són: una millor defensa contra els depredadors i els paràsits i una protecció contra les condicions climatològiques adverses (per exemple, dessecació).


Font: Ecology of butterflies i Europe