Descobrir el que no és nou

Ales de coloraines, vertaderes catifes a ull de lupa, tacte farinós als dits, la mirada curiosa de dos amples glòbuls sota atentes antenes. Les papallones, ben mirat, són uns éssers d’allò més comuns i, tanmateix, mai no els hem parat prou atenció.

Viuen al voltant de les nostres ciutats. Voleien arran de boscos, a través de prats i erms, resseguint els torrents, remuntant turons i planant per camps cultivats. Es podria dir que són abanderats dels espais naturals que habiten, perquè els estudiosos les consideren bioindicadors de qualitat ambiental. Les papallones són una baula important de la cadena tròfica de molts ecosistemes. I no és estrany, doncs, que moltes d’elles estiguin en regressió.

Les papallones són per elles mateixes un prodigi biològic. Al llarg del seu cicle de vida passen per diverses fases, cada vegada més exhuberants, d’ou a eruga i d’eruga a ésser alat. Però després de la crisàlide a moltes encara els queda un periple sorprenent, encara en gran part desconegut: jocs territorials, danses nupcials i, en alguns casos, migracions massives a través de diversos cicles reproductius.

Vistes de prop algunes semblen aquarel•les alades, amb una varietat sorprenent de patrons, dibuixos i transparències. Embadocar-se amb les papallones no és cosa privada de nens, freaks de la natura i somiatruites. Tothom qui veu una papallona de prop no pot deixar de mirar-la. I segurament a elles els passa el mateix amb nosaltres.